Primera etapa artística de David Bowie. Després de tocar en més de cinc bandes, Bowie llança el seu primer LP en solitari el 1967. Un debut mediocre però prometedor, que venia seguit de dos discos que no van acabar de llançar la seva carrera. No va ser fins al quart àlbum, el 1971, que Bowie es va fer valer pel seu talent i va cridar l’atenció de la crítica. A partir de llavors, a inicis de la dècada dels 70, començarà l’època daurada de l’artista.
DAVID BOWIE (DERAM, 1967)
Fa 50 anys Bowie va llançar el seu primer LP. Era un 1 de juny de 1967 i va coincidir amb el llançament del magistral Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band de Lennon i companyia. Sota la influència de ‘The Cheeky Chappie’ i la seva posada en escena teatral, ‘David Bowie’ reflecteix un jove amb carisma i ambició, però sense saber com aprofitar el seu talent.
L’àlbum anticipa alguns tòpics que aniran
repetint-se al llarg de l’obra de Bowie. “Silly Boy Blue” és el seu primer homenatge al Tibet; “She’s Got Medals” és el primer tema explícitament referit a la transsexualitat; “We Are Hungry Men” és un malson de ciència ficció. Fins i tot l’estrany tema que tanca l’àlbum, “Please Mr. Gravedigger”, deixa intuir la inquietud de Bowie pel teatre en ser més un monòleg que una cançó. En definitiva, un àlbum pintoresc, amb diferents matisos però poca uniformitat entre els temes.
SPACE ODDITY (MERCURY, 1969)
Un abisme separa el disc debut de Bowie i aquest segon LP, publicat dos anys més tard. David Bowie (Space Oddity) (1969) va ser el principi de tot. Un àlbum confús, poc coherent i sense molts temes que recordar. Però, així i tot, el principi de tot. Trobem una varietat de folk, rock psicodèlic i rock progressiu comprimida en 45 minuts, així com una evolució notable en la composició.
El títol que obre el disc, “Space Oddity”, es un de
ls temes més recordats de l’artista britànic. Una obra mestra en tota regla. Unes dinàmiques brillants que ens catapulten a l’espai acompanyats de Major Tom (l’astronauta fictici que va inventar Bowie i que va ser protagonista en quatre temes al llarg de la seva carrera).
Des de la guitarra acústica inicial, la segona veu present en pràcticament tot el tema, l’ús d’un stylophone, la flauta, el saxo i fins als arranjaments per a cordes de Paul Buckmaster, ens brinden una misteriosa atmosfera entre el folk i la ciència ficció que van demostrar que la relació entre Tony Visconti i Bowie anava a ser de les més fructíferes de la història de la música popular del segle XX. La cançó va treure el títol de “2001, A Space Odyssey” de Stanley Kubrick i va ser publicada deu dies abans que el Apollo 11 aterrés en la Lluna amb Neil Armstrong i Buzz Aldrin a bord.
Destaquen altres temes, com “Cygnet Committee”, una cançó de gairebé deu minuts que intueixen el rock progressiu que més endavant caracteritzaran a Bowie. També “Letter to Hermione”, una balada folk acústica que flueix entre la veu trencada de Bowie i els suaus acords de guitarra. Una altra cançó amb reminiscència folk és “Unwashed and Somewhat Slightly Dazed”. En aquest cas trobem una guitarra elèctrica més blues i una harmónica estil Dylan que fan del tema un dels més destacats del disc.
THE MAN WHO SOLD THE WORLD (MERCURY, 1970)
Un any després de Space Oddity, Bowie tenia l’oportunitat de demostrar que no era artista d’un sol èxit. Si l’anterior disc tenia un aire més folk i amb reminiscències blues, en aquest tercer LP Bowie entra amb un poderós so a mig camí entre el glam i el hard rock. Si bé no és dels seus àlbums més potents en aquest sentit, sens dubte va ser la primera pedra en el camí.
Comença el disc amb “The Width of a Circle”, un tema de 
més de 8 minuts ple de riffs de Mick Ronson que combina amb uns cors buscant l’èpica del mateix Bowie. No obstant, la guitarra acústica que va caracteritzar el disc anterior segueix fent acte de presència en temes com “All the Madmen”. “Saviour Machine” és un altre tema en el qual les brutes guitarres de Ronson porten al disc cap a aquest so més hard rock que també veiem en “Running Gun Blues”, en el qual se suma la potent bateria de Mick Woodmansey.
Però si hi ha un tema que va marcar l’inici de la dècada i que va confirmar el potencial artístic de David Robert Jones, aquest és “The Man Who Sold The World”. El segon gran hit després de “Space Oddity”, amb una lletra apuntant a la ciència ficció i un altre riff de Ronson que quedarà per a la història. No és casualitat que sigui una de les cançons més versionadas del seu catàleg, incloent un cover que va fer Nirvana el 1993.
En definitiva, un disc que va reafirmar Bowie com un artista únic i amb un potencial per descobrir enorme.
No obstant això, encara no acabava de convèncer a la crítica i no tenia una audiència per res destacada. Així doncs, si a nivell artístic i vist en perspectiva és un dels seus millors discos, a nivell comercial no va tenir un impacte rellevant.
HUNKY DORY (RCA, 1971)
Finalment va arribar. La primera obra mestra de l’artista britànic va ser publicada un 17 de desembre de 1971 i no va trigar a rebre els elogis de la crítica. Molt influenciat per la cultura americana i, concretament, per The Velvet Underground, Andy Wharol i Bob Dylan, aquest quart disc d’estudi va deixar enrere el so més hard rock que va caracteritzar el seu anterior àlbum. A més, Bowie incorpora el piano en el seu procés de composició permetent-li generar melodies més riques i suaus.
El disc comença amb la més que reconeguda 
“Changes”, una declaració d’intencions amb un so molt diferent al que Bowie ens tenia acostumats i que es va utilitzar com single. La segueix “Oh! You Pretty Things”, un tema en el qual domina el piano i que recorda a algunes melodies de The Beatles. “Eight Line Poem” posa el fre i la calma abans d’arribar a “Life on Mars?” que és, sens dubte, una de les cinc cançons més reconegudes de l’astre anglès. Pitchfork la considera la millor cançó de la dècada dels 70 mentre que Rolling Stone la inclou en el rànquing de les 100 millors cançons de tots els temps.
A aquesta cançó la segueixen “Kooks”, un homenatge al recent nascut Zowie (fill de Bowie) i “Quicksand”, una balada amb guitarra acústica i un arranjament per a cordes de Mick Ronson que ens recorda al so del magistral “All Things Must Past” de George Harrisson (tots dos àlbums van ser produïts per Ken Scott). Tanquen el disc “Fill Your Heart”, un cover de Biff Rose, “Andy Wharol”, homenatge al pintor, “Song for Bob Dylan”, una carta de Bowie a Dylan i “Queen Bitch”, el seu homenatge més personal a Lou Reed i The Velvet Underground.